Xabier Gràcia (Seminari Taifa). 28.12.2012.
La crisi actual està posant sobre la taula l’enorme quantitat de supòsits ideològics subjacents de la “ciència” econòmica dominant. Així que per a qui no estigui familiaritzat amb el món de “l’economia” el primer que caldria explicar-li és que no hi ha una ciència econòmica unificada sinó que el que existeix són diferents escoles de pensament econòmic que tenen fonaments, objectius i sistemes conceptuals diferents i, en ocasions, durament enfrontats.
Hi ha una carta molt interessant de Ricardo, autor que posteriorment s’indigestaria per a la ciència econòmica dominant, escrita a l’octubre de 1820 a Malthus que assenyala els diferents rumbs que, en l’un i l’altre, seguiria la ciència econòmica: “Vostè suposa que l’Economia Política és una recerca de la naturalesa i causes de la riquesa –i jo estimo que hauria de dir-se recerca de les lleis que determinen el repartiment dels productes de la indústria entre les classes que concorren a la seva formació. No pot enunciar-se cap llei respecte a les quantitats, però sí amb bastant exactitud per a les porcions relatives. Cada dia em convenço més que la primera recerca és vana i il·lusòria i que la segona és el veritable objecte de la ciència.”
Des de 1879 el sistema teòric neoclàssic recolzat en les teories marginalistes va acabar sent el paradigma hegemònic dins del camp d’estudis econòmics, sobretot al món anglosaxó. No cal dir que aquesta hegemonia tenia uns fonaments socials i de classe i no eren l’expressió d’una “victòria científica” d’un paradigma sobre un altre. Una dels senyals d’identitat d’aquesta escola va ser la substitució del terme de political economy pel de economics per denominar el seu camp de coneixement. A. Marshall i S. Jevons, entre d’altres, consideraven més seriós i científic aquesta nova denominació que, a més, es va combinar amb un viratge metodològic que centrava l’anàlisi, no ja en l’origen, creixement i distribució de l’ingrés, sinó en l’assignació eficient dels recursos i en els processos de circulació. La ciència econòmica necessitava incorporar la “respectabilitat científica” de les ciències exactes per vestir els seus supòsits ideològics. No obstant això l’emperador viatjava nu. En el seu The Theory of Political Economy (1871) S. Jevons va assenyalar que l’economia pertanyia a la classe de les ciències que, a més de ser lògiques, són també matemàtiques i que per tant, l’economia havia de ser matemàtica perquè tractava de quantitats. Es tractava de redefinir la ciència econòmica de tal manera que es pogués expulsar de l’arsenal teòric conceptes com a “classe social”, “força de treball”, “capitalisme”, “explotació”, “excedent”, etc. No és casual que, aquest autor, afirmarà amb posterioritat en The State in Relation to Labour (1882) que “El suposat conflicte entre treball i capital és una il·lusió” i que “No hem de referir-nos a aquestes qüestions des d’un punt de vista de classe, [perquè] en economia, en tot cas, hem de considerar a tots els homes com a germans”. A més, els possibles conflictes d’interessos entre els treballadors i els capitalistes es resoldrien a través del mecanisme de la competència que remuneraria al capital només al tipus d’interès fixat pel mercat, mentre que el treballador percebria el “valor del que ha produït”. Veritat que els sona aquesta cançó?
L’economista britànica J. Robinson, a qui el comitè d’empresaris suecs mai va atorgar el premi Nobel d’Economia, a més d’assenyalar als neoclàssics la impossibilitat de mesurament del seu propi concepte de capital (déu n’hi do) ens insistia constantment en la necessitat d’estudiar economia (política) per a no deixar-nos enganyar pels propis economistes. I quan dic que cal estudiar economia política segur que entenen que no estic parlant necessàriament d’estudis acadèmics. Aquí caldria fer una adaptació de la cèlebre frase de Mark Twain i “mai permetre que la universitat interfereixi en la nostra educació”. Sempre tenen la possibilitat d’assistir als diferents cursos que organitza el seminari Taifa i estudiar col·lectivament la crítica de l’economia ortodoxa, estudiar als postkeynesians d’esquerra, als neorricardians, a l’escola marxista, etc…
Per això, i per no confondre ciència amb ideologia és important identificar l’escola i els paradigmes ideològic-econòmics que hi ha darrere de tot economista, i de tota decisió en matèria de polítiques econòmiques. Que no ens enganyin amb camises de colors, pírcings o tatuatges i que no ens venguin els interessos de classes com a ciència econòmica, perquè òbviament no són el mateix.
Publicat a La Directa
